Calla la ciutat que sempre tragina soroll, calla ara que et veu preocupada.
Aparta el xivarri dels cotxes nerviosos i t´observa com camines amb el cap baix i els somriures a la butxaca... Mil vegades tan dit que el teu somriure il·lumina però ara t´agradaria tindre el somriure més horrible del món. No vols que ningú et miri i no vols sentir-te desitjada.
La ciutat apaga el sol al teu pas i t´abraça amb el seu color gris, et perds pels seus carrers i per ajudar-te estreny els carrers multitudinaris fins ha transformar-los en carrerons estrets, petits i foscos que t´observen silenciosos.
El teu cap es perd en tants pensaments que és incapaç de centrar-se, no saps com ha estat però tot s´ha donat la volta i ara el món es cap per avall.
Ja no se sent res només els teus pensaments que s´escapen per la teva boca i sense aturar-te camines poc a poc relliscant entre les parets de la ciutat que t´ha vist neixer.
El silenci el trenca un soroll fred i metàl·lic del teu telèfon, és ell que et busca però ja ets massa lluny per trobar-te.
El soroll metàl·lic acaba abandonat dins de la paperera i callat pel soroll de la ciutat que per no molestar-te torna a funcionar sense mandra.
