Felicitats Esther !!!

Wapa!!!

Moltes felicitats!!!

M e agafat la llicència de fer-te un petit regalitu:-)

1, 2 , 3 Inspirar... Expirar

Hola de nou!!

Kom ja us he comentat ja tink el llibre q he passat algún temps il·lustrant... kina sensació més gran tindre´l i tokar-lo!!!!!!!!!!!

Aquestes són algunes de les il·lustracions q vaig fer el llibre ha sortit en grisos per avaratir costos però jo les tink totes a color perq crec q guanyen moltissím!!!

Apa, ja em direu q us sembla!!!

finalment el tink aki!!!

Avui encara no m´havia tret la son del damunt que ja m´ha despertat el sr. carter amb una GRAN sorpresa!!!!!!!!!!
Ja tink el llibre d´educació física que vaig il·lustrar... Buf!! kina sensació més màgika veure el teu nom escrit en un llibre kom a l·lustradora!!!!!!!!!!!!!!!!

gràcies!

Un bon amic que feia temps que no xerrava amb ell m´ha fet un dibuixet d´un moment una miketa crític... jajajaja!!!!!!!!!!

Gràcies per regalar-me un somriure!!

AMOR

L´últim tema que em tret del sac dels temes és el del amor... i buf!! hi ha tan que escrire sobre l´amor!!! Tan el meu germà com jo em intentat buscar i transmetre sensacions o moments que ens regala l´amor.

Disfruteu!!

PENSANT EN EL TEU ADÉU
Quan els ulls obri i no et trobi al meu costat el meu camí haurà acabat i buscaré, furgant entre la sorra, corrent entre les masses la il.lusió que hauré perdut; la il.lusió que s’escaparà darrere teu, buscant companyia. M’assentaré en el terra inert buscant aquelles últimes paraules que em vas dir, trencant el meu cap en busca dels records més profunds del nostre amor. Aquells moments que el vent s’emportà i que tant em mancaran quan marxis buscant la llum. Buscaré en la remor del mar una fidel companya que escolti el meu plor i la meva mirada es perdra en el llunyà horitzó preguntant-se si a la vida queda encara alguna cosa millor que besar-te mentre el vent acompnya la bella escena. Preguntant-me si algun dia podré recuperar les ganes de lluitar per viure després d’haver conegut el cel, després d’haver conegut la glòria agafat a tu.
Caminaré pel bosc amb la mirada en blanc intentant recuperar el teu olor, intentant buscar les caricies que em dedicaves amb amor, sense res a canvi... Tancaré els ulls i somiaré que et torno a tenir entre els meus braços i recordaré quan rendit, com un gladiador davant la mort, descansava el meu cap sobre la teva espatlla, quan la fortuna em feia tenir-te entre els meus braços cada tarda veient caure el sol i arribar la nit. T’estimo per què et vull tenir entre els meus braços i per què et vull protegir com un nen al seu tresor...I obro els ulls i veig que dorms al meu costat, abraçada al meu pit i penso que no vull que mai t’envaigis.

Joan Camps Garcia

SE APAGA EL RUIDO

Se apaga el ruido y todo cesa. Siento como mi respiración se acelera y sólo pienso en besarte. 

Tus ojos no se apartan de mi y los míos se pierden en tu alma.
En un instante el cielo calla su viento y las palabras se esconden bajo el impulso.
Mi respiración se acelera y despacio mis labios buscan tu boca, suavemente nuestros labios se rozan... 
El mundo aviva su pausa!
Cierro los ojos y te siento, disfruto cada movimiento que me aparta de la realidad, sin prisas juego con tus labios al mismo tiempo que tu mirada me guía.

De repente paro, entreabro mi boca y tu me elevas al cielo.

Tus dedos me buscan, rodean mi cuello y un escalofrío me hace sentir viva.
Ahora todo vale y una sonrisa se escapa, tu cálida mirada me acoge mientras mis manos se llenan de caricias.

Un susurro hace que vuele la imaginación y me abrazas haciendo que me pierda en el regalo de tu boca.

Mi mirada rompe la oscuridad y ve caminar al mundo sigilosamente para no molestarnos.

Anna Camps

ADÉU ESTIMAT AMIC

En un calaix traïdor, en una pila de fotografies d’infantesa vaig trobar el teu record... Tu i jo erem petits, els cabells curtets i la bata d’escola... Els teus ulls blaus semblavan assegurar una vida exitosa i brillant, impecable. La teva forma de fer sempre buscant la correcció i la prudència, el teu saber fer amb els amics...
Ara que ens veig juntets recordo moltes coses. Els partidets de fútbol al corredor de casa teva, les nostres emocions plegades en cada gol del nostre equip a l’estadi, cada primer petó a les nostres novietes... Eres aquell complement perfecte a la meva bogèria, aquell qui sabia dir-me sense ferir quan ja n’hi havia prou de fer el “burro” i tocava tranquilitzar-se.
Però aquell mal maligne que va instal.lar-se al teu cap ho va matar tot. El teu futur que es prometia brillant va quedar reduit a uns pocs mesos i la teva mirada somiadora va conèixer la crua realitat de la vida. Quan vaig saber la teva malaltia vaig maleir la fortuna, Déu, la sort que ens volia separar... Tot em semblava una merda i res podia fer-me de nou rescriure un somriure a la meva boca...
I ara que ja no hi ets, recordo els teus ulls blaus somrient al meu costat després de guanyar el torneig de futbol del nostre barri, l’emoció que respiraven les teves paraules quan vas conèixer aquella noia morena que tan boig et portava, la teva companyia quan les notes de l’escola em preocupaven... Tants i tants moments que em fan pensar en l’injusta que ha estat aquesta vida amb una persona com tu que sempre buscava el millor per a tothom!
Amb catorce anys un àngel se’t va emportar i vam deixar de gaudir de la teva companyia; vam perdre aquell amic que mai abandonava a qui el necessitava. Tu ja mai més podras gaudir de trepitjar la sorra humida de la platja, quan a ple estiu t’agradava caminar despreocupat per vora el mar; les teves galtes mai coneixeran el tacte diari de la cutxilla d’afeitar, que matí darrere matí ens recorda a tots que ja som homes, ni el teu cor coneixerà l’experiència d’envellir al costat de la teva estimada mentre veus passar la vida... La vida, a la que tant maleixo des de llavors, ho va evitar i ens va deixar a tots els que et coneixiem i t’estimavem un buït molt gran al cor. Estiguis on estiguis, amic, penso molt en tu i mai t’oblidaré. Adéu estimat amic!



Joan Camps i Garcia

El primer bany

Feia dies que no deixava res per aquí la rutina diaria s´em menja molts moments però no em quiexo m´agrada sentir-me ocupada perque vol dir que em estik viva!

Aquesta és una de les il·lustracions per a un encàrreg que tink entre mans, és una de les 11 il·lustracions que formaràn part d´un diari per a bebitos. Sabeu aixó que els pares i les mares van omplint amb les dades dels recen arribats al món... que si el nom, que si avui ha menjat papilles per primer cop, que si ja camina... Bé, doncs aixó és l´encarreg.

Apa, fins aviat!!

Los niños muertos por Joan Ollé

Aquest escrit ja fa temps que va sortir a la premsa i ahir el vaig trobar en el fons d´un calaix, el recordava perfectament i tot i així em va tornar a impactar. Crec que no tè que acabar en un calaix així que aquí el teniu...

Los niños muertos

Perdonad que os molestemos.

Somos los niños muertos.

Yo, el del Líbano. He salido muy guapo en la foto, al lado de un anuncio en colores de cruceros por mares de ensueño. Alguien me sostiene en brazos y se diría que duermo. Soy la evidencia de la eficacia de un pueblo bíblico nacido para la guerra. No hay más tierra prometida que mi tumba.

Yo, el de la piscina municipal. Mientras mis padres reían o hablaban por teléfono, yo tuve la mala idea de bucear hacia el origen. Mis iniciales han salido en un breve y han clausurado las instalaciones. En el pueblo no se habla de otra cosa.

Yo, el del cráneo partido por la sartén, lanzado contra la pared, la mancha del asfalto caída de un tercer piso. Y la culpa es mía: Aunque veas cómo se insultan y pegan no se debe llorar desconsoladamente cuando tu casa es de alcohol y miseria. Esta pareja con la cara borrada y esposados, ayer aún eran mis padres.Ya lo veis, están desechos.

Yo, el del contenedor. No tuve la suerte del clochard o basurero atento que, aún con vida, te conduce al ambulatorio, donde todos se te disputan y quieren prestarte su nombre. Disculpadme: me abría encantado ser una nota alegre en la prensa.

Yo, un clásico, el del hambre, el sida...Los ojos enormes que llevan años mirándote mientras bajas la vista. Mi última imagen es una puesta de sol sobre un río sucio. Después, mucho sueño, un grito de mujer y el silencio en el que ahora vivo. Mi nombre es Demagogia. Nos contamos por miles. Decís que muere uno de nosotros cada cuatro segundos. Ya ni somos noticia.

¿ Por qué no quieren jugar con nosotros vuestros hijos?

Joan Ollé