Translate

diumenge, 13 de maig del 2007




ADÉU ESTIMAT AMIC


En un calaix traïdor, en una pila de fotografies d’infantesa vaig trobar el teu record... Tu i jo erem petits, els cabells curtets i la bata d’escola... Els teus ulls blaus semblavan assegurar una vida exitosa i brillant, impecable. La teva forma de fer sempre buscant la correcció i la prudència, el teu saber fer amb els amics...
Ara que ens veig juntets recordo moltes coses. Els partidets de fútbol al corredor de casa teva, les nostres emocions plegades en cada gol del nostre equip a l’estadi, cada primer petó a les nostres novietes... Eres aquell complement perfecte a la meva bogèria, aquell qui sabia dir-me sense ferir quan ja n’hi havia prou de fer el “burro” i tocava tranquilitzar-se.
Però aquell mal maligne que va instal.lar-se al teu cap ho va matar tot. El teu futur que es prometia brillant va quedar reduit a uns pocs mesos i la teva mirada somiadora va conèixer la crua realitat de la vida. Quan vaig saber la teva malaltia vaig maleir la fortuna, Déu, la sort que ens volia separar... Tot em semblava una merda i res podia fer-me de nou rescriure un somriure a la meva boca...
I ara que ja no hi ets, recordo els teus ulls blaus somrient al meu costat després de guanyar el torneig de futbol del nostre barri, l’emoció que respiraven les teves paraules quan vas conèixer aquella noia morena que tan boig et portava, la teva companyia quan les notes de l’escola em preocupaven... Tants i tants moments que em fan pensar en l’injusta que ha estat aquesta vida amb una persona com tu que sempre buscava el millor per a tothom!
Amb catorce anys un àngel se’t va emportar i vam deixar de gaudir de la teva companyia; vam perdre aquell amic que mai abandonava a qui el necessitava. Tu ja mai més podras gaudir de trepitjar la sorra humida de la platja, quan a ple estiu t’agradava caminar despreocupat per vora el mar; les teves galtes mai coneixeran el tacte diari de la cutxilla d’afeitar, que matí darrere matí ens recorda a tots que ja som homes, ni el teu cor coneixerà l’experiència d’envellir al costat de la teva estimada mentre veus passar la vida... La vida, a la que tant maleixo des de llavors, ho va evitar i ens va deixar a tots els que et coneixiem i t’estimavem un buït molt gran al cor. Estiguis on estiguis, amic, penso molt en tu i mai t’oblidaré. Adéu estimat amic!




Joan Camps i Garcia

2 comentaris:

Rizis ha dit...

Ostres!!! sembla q la familia Camps te un do innat en això d'escriure... m'has posat la pell de gallina mentre llegia les teves paraules...

ànims i una abraçada d'una amigueta de la teva germaneta!!

Un peto per tu anna!!! ;P

luna ha dit...

wapa!
ja ho diuen a casa... podrieu haber sortit metges i ens haurieu retirat dignament!! jajajja...
pero mira, la vida ens ha fet mig artístes!!

gràcies pels comentaris;-)